
La constitució espanyola no només no ens garanteix una veritable autonomia, ignora el cost de la insularitat i relega la nostra llengua a un estatus de tercera divisió, des del moment que estableix el “deure” de conèixer el castellà però no el català, sinó que, a més a més, és sistemàticament incomplerta quan diu que l’Estat ha de promoure “una distribució de la renda regional més equitativa” (Art. 40.1), quan en realitat el 48% dels nostres imposts, uns 3.500 milions d’euros, se’n van a Madrid i no tornen; o quan diu que “la riqueza de las distintas modalidades lingüísticas de España es un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección” (Art. 3.3) al mateix temps que colonitza el nostre dial televisiu amb trenta-tres canals en castellà, impedeix la recepció de canals en català, i no emprèn cap mesura de defensa i promoció de la nostra llengua.